Alejandro Martínez: “Els jugadors xinesos tenen una tècnica i uns físics increïbles”
L’Alejandro Martínez (Barcelona, 1966) és un rodamons del bàsquet. El seu viatge va començar als quinze anys quan va deixar de jugar a bàsquet per convertir-se en entrenador.
Durant el seu camí ha viscut moments històrics, dirigint a l’Iberostar Tenerife, on va estar onze temporades, de la LEB Plata fins a l’ACB. A part de la lliga espanyola, on també va entrenar al Coosour Betis, ha dirigit a equips de diferents països, com als Soles de Mexicali, de la lliga mexicana. El seu viatge pel món del bàsquet, l’ha portat a escriure el seu capítol més recent a la lliga xinesa on, actualment, entrena als Liaoning Flyuing Leopards.
Com s’està desenvolupant la lliga?
En forma de bombolla. Estem en dos grups: els que vam acabar en posicions parelles l’any passat i els que van acabar en llocs imparells. De manera que, en cada grup som 10. Nosaltres juguem quatre vegades contra els nou equips del nostre grup i dues contra els nou del grup contrari, un total de 54 partits, menys els dos de Baji, ja que s’han retirat de la competició.
Com és el teu dia a dia dins la bombolla?
Estem hotel-pavelló i pavelló-hotel. La CBA ha establert dos pavellons oficials en els quals disputem els partits, però amb el parquet i cistelles homologades per la lliga. Tenim una zona completament fitada, sense contacte amb l’exterior.
Cada equip viu en una planta de l’hotel. Hi ha unes noies encarregades del servei d’habitacions que estan tot el dia per aquí. Són com les nostres mares. A més, per cada dos equips hi ha una amfitriona, que s’encarrega de tota la logística que ens pugui fer falta.
Al canviar el format de la competició a bombolla, la durada de la temporada s’ha reduït?
No, al contrari. Aquest any són deu partits més. Fins a l’any passat a la lliga xinesa es jugaven quaranta-sis partits de lliga regular més playoffs i, enguany, seran 56 més playoffs. La temporada anterior, pel coronavirus i el format de la bombolla, els playoffs va ser diferents. A la primera ronda, els quatre primers classificats no juguen, ho fan del 5 al 12. L’any passat es va jugar a partit únic. Llavors, els quatre guanyadors es van enfrontar contra els quatre primers, també a partit únic i les semifinals i final van ser al millor de tres.
Aquest any, els playoffs que juguen del 5-12 es jugarà a tres partits, els quarts de final i la semifinal a cinc partits i la final a set. Però pot ser modificable, ja que encara no s’ha decidit el dia exacte de retorn després de la parada per l’any nou xinés i les finestres FIBA.
L’any passat la lliga xinesa va optar per acabar la competició en format bombolla i, aquest any, s’ha establert que es jugui així tota la temporada. Hi ha algun canvi en el protocol de la covid?
“Aquest any hi ha menys controls, però estem més tancats”
Hi ha menys PCRs. L’any passat hi havia cada dues setmanes i aquí hem fet una en arribar a l’hotel i ens vam esperar tots tancats a les habitacions fins que van surtir els resultats. Fa un mes que estem a l’hotel i no ens han fet cap més. Aquest any hi ha menys controls, però també és veritat que estem més tancats. Crec que hi ha zero possibilitats que es produeixi cap contagi, a part que al país està la cosa força tranquil·la. Fa uns dies llegia que només hi havia 50 casos en un país de 1.400.000 habitats.
A la Xina arribes com a seleccionador de la sub18 masculina i sub17 femenina. Que et porta a acceptar aquesta oferta?
A l’estiu em van arribar ofertes de LEB Or, LEB Plata i Europa, però ja m’havien comentat la idea d’anar a la Xina. Tenia moltes ganes d’aquesta nova aventura i, finalment, vaig decidir acceptar. Arribo al novembre per estar amb la selecció masculina sub18 i la femenina sub17.
A finals del 2019, iniciem una gira de partits que ens va portar a Belgrad, el Torneig de l’Hospitalet i a Madrid. Al gener ens tornàvem a la Xina, perquè l’any nou xinès era el dia 25, però em van dir que em quedés a Espanya pel coronavirus i, quan ells van tornar, va esclatar. El programa d’entrenament d’hivern, que era el programa en el qual estava contractat, es va cancel·lar. En aquell moment, en Joaquin Luís Lorente decideix deixar els Liaoning Flyuing Leopards perquè volia tornar a Espanya i em pregunten si vull anar a un equip de la CBA. Accepto, tinc el visat en vigor, vaig anar i aquí segueixo.
Com es viu el bàsquet a la Xina?
“No hi ha una lliga que es jugui tot els dissabtes, com pot haver-hi en qualsevol comunitat autònoma”
És el segon esport després del futbol. No hi ha una lliga que es jugui tot els dissabtes, com pot haver-hi en qualsevol comunitat autònoma, sinó que aquí es juga per tornejos o concentracions. Malgrat això, hi ha moltes escoles, jugadors i pistes al carrer que sempre estan plenes de gent. Es viu amb molta passió i té moltíssims seguidors. De fet, la final de l’any passat, la van veure unes tres-centes milions de persones. Un Barça-Madrid ho veuen un milió i mig de persones i estem al·lucinats amb el Share, imagina’t el panorama.
A part de la Xina, també has tingut una petita aventura a Mèxic. Com va ser aquella etapa?
“L’experiència de viure en Mexicali és clau per a mi”
A Mèxic substitueixo a l’Iván Deniz. Accepta una oferta de Veneçuela i proposa el meu nom. En aquell moment estic sense equip i accepto. La meva idea era continuar allà, però en acabar la lliga surt la opció de fitxar pel Betis i torno a Espanya.
L’experiència de viure en Mexicali és clau per a mi, ja que és una ciutat fronterera amb els Estats Units, situada a hora i mitja de Santiago Sate, a dues de Sant Diego, a tres i mitja de Los Angeles, a quatre de Phoenix i unes cinc de Las Vegas. Viatjava molt, gairebé cada dia anava a veure bàsquet universitari i NBA. Vaig viure molt bàsquet americà a part del de la lliga mexicana i va ser una experiència que vaig aprofitar al máxim per a conèixer noves coses.
Quines són les principals diferències de la lliga mexicana i la xinesa amb la Lliga Endesa?
“Molta gent es sorprendria amb el bàsquet mexicà, està en creixement”
La tàctica. Europa marca tendència tàcticament. La lliga mexicana tracta de copiar el bàsquet americà i haurien de tindre la seva pròpia personalitat. A Mèxic hi ha molts jugadors joves amb potencial. És un bàsquet desconegut per a molta gent d’Espanya, però molts se sorprendrien veient partits. No només pel nivell de joc, sinó pel muntatge que hi ha dels partits o els temps morts. És un bàsquet en creixement. El fet que Capitans jugui la G-League aquest any, els hi donarà un impuls important.
L’única cosa que no m’agrada és que hi ha molts americans en la competició perquè s’aconsegueix massa fàcil els passaports, una mica sospitosos alguns. Haurien de promocionar més al jugador local, igual que a Espanya, perquè hi ha molta qualitat en els jugadors joves mexicans. Hi ha bons entrenadors, però també haurien de millorar la seva preparació, igual que a la Xina. Aquí ets jugador i l’any que ve, si vols ser entrenador, ets entrenador. Sense cap curs, cap examen, res.
A Espanya anem un pas més enllà, però si és cert que a la Xina hi ha un material humà que ni ens imaginem. Tots els equips tenim a dos o tres jugadors amitjanant més de deu punts en anotació i a sis per sobre dels dos metres.
Vas néixer a Barcelona però vas emigrar molt jove a Tenerife. Allà vas dirigir al CB Canarias durant “onze temporades i uns mesos”, com vas dir. Aconsegueixes dos ascens, a LEB Or i l’ACB, com recordes aquella etapa?
“Quan tenia quinze anys vaig deixar de jugar perquè volia entrenar”
Vaig néixer el 1966 en el barri d’Horta, a Barcelona. Vivia a la Rambla del Caramel, però ens van expropiar i, com la meva mare és de Tenerife, el meu pare va decidir que marxàvem allà a viure. Vam arribar el 30 de desembre del 19973 i des de llavors visc a Tenerife.. Vaig començar a jugar a bàsquet perquè en la meva escola només hi havia cistelles. Quan tenia quinze anys vaig deixar de jugar, ja que volia entrenar.
L’any 2004, quan treballava de redactor d’esports al diari, em va trucar l’Adriano Cabrera, director esportiu de l’Iberostar Tenerife. Em va dir que estava buscant entrenadors pel LEB Plata, li vaig donar uns noms. Eren els mateixos que ell tenia i no li acabaven de convèncer. I em va dir: “et veus en cor?”. Era un diumenge, estava tancant pàgines al diari, i li vaig dir que parlaríem l’endemà. Ens vam veure, vam parlar dos minuts i vaig dir: “vinga, endavant”.
Vam estar tres temporades a LEB Plata i vam ascendir a LEB Or. Cinc anys més tard vam aconseguir l’ascens a l’ACB. A la quarta temporada a l’ACB, per un petit problema personal, vaig deixar l’equip. A partir d’allà va començar l’aventura: Mèxic, Sevilla, Palència i, ara, a la Xina.
Com deies, “arriba un moment en el que no acaben de sortir les coses bé” i marxes. En un club en el que has viscut tantes coses i aconseguit tantes fites, com va ser el moment de dir adeu?
Era el que calia fer, encara que no estàvem tan malament. Tenia un petit problema de salut i va haver-hi un moment en el qual pensava que el meu cap estava més pendent d’això, que és normal, que pel meu treball a l’equip. Probablement no era així, però jo ho pensava.
En aquell moment, vaig parlar amb el club, que m’acabava de renovar i els hi vaig dir que feia falta un canvi d’entrenador, perquè no estava donant el 100%. Ells em van dir que eren resultats normals, però tenia molt clar que havia arribat el moment de fer un pas enrere. Penso que és una cosa que amb el temps m’ha donat la raó. Era el moment que arribés un nou entrenador, amb noves idees, i crec que es va encertar de ple amb Txus Vidorreta.
Estic molt content cada vegada que l’equip aconsegueix una fita, perquè he estat, i em sento, part de la història més contemporània del club. El Tenerife és una gran família. Recordo quan vam ascendir a la LEB OR, amb el pavelló, on mínim coneixia a unes 500 persones, tothom saltant d’alegria i amb els sentiments a flor de pell. Això no es pot pagar amb diners. Són experiències i vivències que tinc i que recordo amb moltíssim afecte.
A banda del Iberostar Tenerife, a la Lliga Endesa també vas entrenar al Betis en el 2007. Com va ser aquell any?
“No es van fer les coses bé en la fase més important de totes, la prèvia a la pretemporada”
No va ser molt positiva. Quan arribo, queden sis partits per acabar la lliga i s’havien de guanyar dos, però clar, ens tocava: Barça, Madrid, el València, Unicaja, Andorra i Obradoiro. Era molt complicat. L’última jornada vam anar a Màlaga, on si guanyàvem ens salvàvem, però vam perdre. Malgrat això, l’equip es va salvar en els despatxos. No teníem director esportiu, es va fitxar molt tard i amb un pressupost modest. No es van fer les coses bé en la fase més important de totes, la prèvia a la pretemporada. No va haver-hi paciència i a la sisena jornada es decideix rescindir el meu contracte. Són coses que passen. Ells van fer el que creien més convenient.
Vaig marxar de viatge als Estats Units i, com que en Jordi Fernández estava a Denver, en Xavi López a la Universitat d’Oregon amb l’Aina Ayuso i en Ricky a Utah, vaig aprofitar que coneixia a alguns jugadors per fer-me una bona ruta. Va coincidir que, just el dia que tornava, em van trucar de Palència i tal com vaig arribar, vaig desfer la maleta, me la vaig tornar a fer i vaig marxar cap allà.
El teu següent pas després de Palència va ser l’Adareva Tenerife. Va ser el primer equip professional que vas entrenar?
És el primer equip que entreno a la Lliga Femenina, però tota la meva vida he entrenat a dones i nenes. De fet, el primer equip que vaig entrenar era el de la meva germana. Jo era infantil i entrenava al seu equip a mini. Tots els anys, fins i tot quan estava a l’ACB, entrenava en el meu col·legi a equips femenins. A més, juntament amb en Luís Masia vam crear un club femení que es diu LK Laguna.
Quina és la principal diferència entre el bàsquet femení a Espanya i el xinès?
“El bàsquet xinès és molt pobre tàcticament, però tenen uns físics increïbles”
El mateix que el masculí. Aquí el bàsquet és tàcticament molt pobre, però les xineses són molt bones tiradores i tenen uns físics increïbles. Si abans et deia que tots els equips tenen a jugadors de més de 2,10 m, a la Xina tots els equips tenen jugadores per sobre 1,95 m.
Normalment són equips més pobres que els europeu, però físicament ens treuen molt. Falten entrenadors que potenciïn la pedrera. Treballen poc l’spacing però clar, la xinesa que està sola en la línia de tres, la ficarà. Són molt bones tiradores, una altra cosa és que sàpiguen quan han de tirar. Respecte a la tècnica i mecànica de tir, són insuperables.
Per acabar, et veus molt temps a Xina o t’agradaria tornar a la Lliga Endesa?
M’agradaria quedar-me unes quantes temporades. D’entrada vull acabar aquesta i veure si renovo una pròxima, sobretot si ve la meva dona. És una de les condicions que he posat per a renovar. Si la pandèmia ens permet estar els dos aquí, especialment si no hi ha bombolla, ja que ella no pot estar amb mi.
La veritat que econòmicament les ofertes a Xina són molt importants i tinc una edat en què he de mirar tot: l’oferta esportiva i l’econòmica. Em trobo bé al país, valorat, la gent confia en mi. El fet de jugar l’any passat i gairebé guanyar la lliga, fa que la gent parli més amb mi. Em trobo molt bé aquí i espero estar aquí una temporada llarga.
