El bàsquet: la llum que il·lumina la pobra i malalta ciutat de Flint
L’equip de Michigan ‘Flint Jaguars’ s’esforça per fomentar l’estabilitat i el suport mutu en una ciutat que lluita per sobreviure
La ciutat de Flint està lluitant contra l’emigració causada per un declivi de la seva indústria automotriu, una crisi sanitària causada per la contaminació de l’aigua i la creixent pobresa, predominant en barris de població afroamericana.
Una història de repte i superació que, a més, és guanyadora del primer premi en reportatges gràfics esportius al World Press Photo 2021, per Chris Donovan.
Més que bàsquet
El bàsquet és una part integral de la cultura de Flint. Una ciutat d’on, anys enrere, en sortien estrelles, tant a escala universitària com professional. Algun dels exemples més emblemàtics son Glen Rice, Trent Tucker, Charlie Bell, Jeff Grayer i Mateen Cleaves, entre d’altres.
Més enllà dels jugadors, però, el bàsquet era un fil teixit en l’estructura de comunitat: la gent de la ciutat recorda aquells anys marcats per les llargues hores veient partit rere partit en el centre comunitari de Berston Field House o assistint al gimnàs de l’escola secundària per presenciar un derbi entre escoles de la ciutat.
Durant dècades, quatre equips d’escoles secundàries van lluitar com a rivals a la ciutat: els Northwestern Wildcats, els Northern Vikings, els Southwestern Academy Knights i els Indis centrals. Però els temps han canviat: el bàsquet, les escoles de què formaven part els equips i la mateixa ciutat, i des de l’any 2017, però, únicament hi ha una escola secundària a Flint: els Southwestern Jaguars, que es van establir fusionant els equips de les dues últimes escoles que quedaven en aquell moment.
“El bàsquet solia ser gairebé una religió. Ara no és només això el que ha canviat, és tota la ciutat”,
Jeff Blanchard, antic professor de Southwester
En lluita constant
A començaments dels anys 80, abans del col·lapse de les plantes automotrius locals – cal recordar que Flint va ser el lloc de naixement de General Motors- la població de la ciutat rondava les 160.000 persones. L’ingrés mitjà dels treballadors i treballadores de Flint era més alt que el de San Francisco, que rondava els 55.000 dòlars. En aquella època, General Motors donava feina a unes 80.000 persones amb generosos sous.
Però malauradament, ara Flint és una ciutat diferent. La població ha caigut un 40% aproximadament: de les prop de 160.000 persones als anys 80, a unes 97.000 actualment. Avui, segons la mateixa General Motors, l’empresa té menys de 7.000 empleats i empleades a Flint, i els seus ingressos son gairebé la meitat que els de l’estat en el seu conjunt. Entre els residents, més del 40% viu en el llindar de pobresa, o inclús per sota d’aquest.
Per si això no fos poc, l’any 2014 es van trobar grans quantitats de plom en l’aigua de la ciutat, després que aquesta canviés les fonts sense les degudes garanties, creant, d’aquesta manera, efectes perjudicials per a la salut que encara romanen avui dia.
L’escola no se’n salva
Com era d’esperar, aquest declivi ha afectat també en l’àmbit escolar. L’any 2003, les quatre escoles de secundària de la ciutat tenien més de 1.000 estudiants cadascuna, i el 2005 hi havia gairebé 20.000 estudiants en tot el districte. Avui, però, només n’hi ha 3.749 segons el Departament d’Educació de Michigan.
Una gran pèrdua causada per les famílies que opten per inscriure els seus fills i filles en les escoles de districtes veïns. De mica en mica, les escoles de la ciutat anaven desapareixent: va començar Flint Central el 2009, va seguir el seu exemple Northern el 2014 i el 2018 va fer-ho Northwestern, deixant així Southwestern com l’última escola secundària i l’últim equip de bàsquet en el districte de Flint.
Temps d’esperança
Si bé és cert que l’any 2000 tres jugadors de la ciutat van portar Michigan State a un Campionat de la NCAA, l’equip de Flint mai havia destacat especialment pels seus resultats. No obstant això, l’any 2020 l’equip va lluitar per revertir el que fins aleshores havia estat una història gairebé sense victòries. Al març es preparaven per competir les finals, amb un rècord de 18 victòries i 4 derrotes, que suposaven més partits guanyats en aquella temporada que en les tres anteriors juntes.
Malauradament, aquesta ratxa va veure el seu final quan la COVID-19 va forçar la seva cancel·lació. Ni l’equip ni la ciutat van escapar-se del virus, però per primera vegada en molts anys, l’equip va poder competir, i va poder tastar l’èxit col·lectiu.
És possible que l’últim equip de Flint ja no torni mai més als seus dies de glòria, on el bàsquet era més que un esport. Era religió, cultura i comunitat. O potser, i només potser, aquella temporada històrica va demostrar que encara es pot redreçar el camí, que poden tornar els fanàtics; que poden tornar els nens i nenes, de nou. Que poden tornar les escoles.
Potser
I, en paraules de la periodista Lane Kizziah “en una ciutat acostumada a no tenir possibilitats, ‘potser’ sona bastant bé”.
