jordi robirosa: “Fa quinze o vint anys teníem tots els continguts en català”
Fa més de cinquanta anys que en Jordi Robirosa, de la mà del seu pare, anava cada cap de setmana a veure partits de bàsquet arreu de Catalunya. Ell, amb només vuit anys, sempre anava acompanyat d’una llibreta on s’ho apuntava tot. «Quan amb set o vuit anys em preguntava que volia ser de gran, sempre deia que periodista. No recordo el dia que ho vaig decidir, però és absolutament vocacional i segueix sent la meva vocació», explica. Avui dia, tot i el seu bagatge, amb centenars de partits presenciats, segueix conservant els seus costums.
És dimarts 4 de maig, i el Barça, un dels clubs catalans de qui és seguidor, es juga el pas a una Final Four de l’Eurolliga, set anys després de l’última aparició, contra el Zenit de Sant Petersburg al Palau Blaugrana. A causa de la transcendència del partit i l’obligada absència de públic arran de les mesures del Govern contra la Covid-19, el club ha habilitat una desena de llocs extres per a periodistes.
A la primera fila de la banda esquerra està ell. Assegut, responent al mòbil, amb l’acreditació del partit sobre la taula i un bolígraf a la mà. Aquesta vegada no porta cap llibreta on apuntar-se les seves percepcions del partit, però no ha estat cap inconvenient. L’acreditació de colors càlids, on predomina el taronja que reparteix el Barça per a cada periodista, ha quedat blava de les seves anotacions amb el bolígraf. «M’apunto les coses que veig, les que no veig i després me les miro. No és allò que les tiri, per això he escrit llibres, per les anotacions personals que he fet per tot arreu», confessa.
Malgrat la seva dilatada experiència, ha viscut els primers compassos del matx amb nerviosisme, ja que “una temporada es podia acabar en aquell instant”, li comenta als seus companys de Catalunya Ràdio mentre camina de punta a punta de la tribuna de premsa durant el descans. Situacions com aquesta n’ha viscut moltes, i és que va començar a cobrir el bàsquet en català per a la Televisió de Catalunya (TV3) fa uns quaranta anys.
Abans feia altres esports i els segueix fent, «l’únic que quan vaig arribar a la tele hi havia una mancança a l’hora de buscar un locutor i m’hi van pescar. Sabia el reglament bé i coneixia a tots els jugadors, com a mínim de vista (després ja els vaig conèixer personalment). M’hi van encolomar i aquí estic».
La seva arribada va coincidir amb una aposta molt forta de la Televisió de Catalunya per a l’NBA. «Quan vaig començar a fer de periodista als anys vuitanta, el bàsquet NBA no es coneixia. Va ser a finals de la dècada quan Tatxo Benet, cap d’esports d’aleshores, va donar una embranzida molt gran».
- Robi, hem de fer NBA, perquè és el que volen els joves – em va comentar en Tatxo.
- Tens tota la raó – li vaig respondre segur de mi mateix.
- Com vas d’anglès?
- De puta mare.
- Vull que tornis amb una entrevista amb en Bird, Jordan i Magic.
Aquest moment va ser un punt d’inflexió en la seva carrera. «Em va enviar a fer reportatge als Estats Units. Tot i que li vaig dir que sabia anglès, la veritat és que no en tenia ni idea, però no li podia dir. Tot i això vaig tornar amb les entrevistes que em va demanar i totes van tindre història».
Assegut en un banc situat just davant dels estudis de TV3, mira com tres nens, vestits amb samarretes de LeBron James grogues i negres de la seva etapa als Lakers i a Cleveland, llencen a cistella en una pista just al seu costat. Ho feia mentre l’envaïa la melancolia en recordar els millors moments del bàsquet en català, que va desembocar amb l’aposta per l’NBA.cat. «Hi ha un moment que ho tenim tot. ACB, Eurolliga, NBA i altres esports com el futbol, l’handbol, hoquei patins o la Fórmula 1, on no hi havia cap català, però és un esdeveniment que segueix molta gent, per què no tenir-ho en català? Fa quinze o vint anys, teníem tots els continguts en català».
En el millor moment de TV3, quan posseïa tots els drets de les principals competicions esportives i el públic els visualitzava en català, en Jordi va assolir la responsabilitat de ser la veu del bàsquet català. «Sempre em diuen que he estat la veu del bàsquet a Catalunya i jo els contesto que sí. Vaig pel carrer i em diuen “mira el del bàsquet” i a mi això m’agrada. Desconfia dels periodistes que et diguin que no els hi agrada que els parin pel carrer i els hi demanin autògrafs o fotos, menteixen. I quan ho deixen de tenir ho troben a faltar».
Ha estat reconegut desenes de vegades per la seva feina, entre les quals destaca la de la Federació Catalana de Basquetbol, i ha aprofitat la seva posició des del món del periodisme per estimular el català entre els joves. «Sempre he tingut molt clar que arribava a gent jove sense fer un llenguatge anacrònic, perquè això és contraproduent, però si tenint un vocabulari ampli perquè aprenguin paraules noves i diferents del nostre idioma». Té un gran amor pel català. M’ho remarca contínuament. «Tinc la sort de treballar amb la meva llengua», presumeix. «El que més m’importa és la família i després l’idioma», explica.
La seva passió per la llengua, juntament amb la seva dilatada trajectòria i experiència professional el va convertir en un dels periodistes esportius més respectats en el món del bàsquet. Una posició al peu del canó que li encanta. «Ho porto molt bé. No tinc cap pressió, sóc com els jugadors serbis», bromeja. «El que vull és que falti un minut per entrar en directe en un partit que t’escoltarà mig milió de persones. Ho porto estupendament».
I és que davant la càmera es mou com peix a l’aigua. Així ho demostra a l’entradeta que està gravant a falta cinc minuts perquè acabi el partit al Palau Blaugrana i el Barça es classifiqui per jugar la Final Four de Colònia set anys després. Tranquil, rialler i intercanviant opinions amb les periodistes quan falta un minut i escaig per a la connexió en directe amb el Telenotícies Nit.
Està content perquè l’equip culer compleix el principal objectiu de la temporada i ell estarà en el desenllaç, però amb sentiments contradictoris en recordar com ha canviat la manera de cobrir-les. «Ara jo pensaria amb la Final Four en anar a fer la final i semifinal en directe. Hi aniré, però a pencar, només a pencar», explica.
La de 2018 va ser l’última temporada de l’Eurolliga que va emetre íntegrament la Televisió de Catalunya per al seu programa d’esports, Esport3. Sumada a la pèrdua de la millor lliga europea en català, tres anys abans, Movistar va entra com a segon operador de l’ACB, fent que TV3 perdés el contingut.
En aquell moment, en Jordi va publicar una reflexió que es va fer viral. «S’han acabat les cistelles en català. Però sabeu què em dol més? No és res personal. Aquí qui menys importa sóc jo i no ho dic per dir-ho: és la pura veritat. El pitjor de tot és que ens quedem sense bàsquet ACB català, en català. I això fa mal: cada dia que passa reculem una mica més amb l’idioma i no podem oblidar que el basquetbol és un esport, per sobre de tot, de gent jove. Un jovent que només podrà veure el basquetbol de casa… en castellà. I això, amics, mereixeria una reflexió profunda».
- Vaig veure que es va crear un gran rebombori amb la carta que vas publicar -li comento.
- Sí, mig milió de lectures a Facebook. Es van acollonar i tot, però vaig dir: nois, les cistelles en català s’han acabat -respon a l’instant.
- Això suposa una pèrdua en la cultura del bàsquet en català.
- Totalment. La direcció de TV3 no té sensibilitat amb aquest tema i a més ho dic tranquil·lament perquè ja tinc una edat que no m’he d’amagar de res. No pot ser que no tinguem drets de res i ningú faci res. Ja no és pel tema dels drets, és la qüestió de la pèrdua de l’idioma -contesta crític, sense pèls a la llengua.
- Estem en el pitjor punt de la història quant a consum de bàsquet en català?
- D’ençà que existeix Catalunya Ràdio i TV3, sens dubte -respon ràpidament i contundent-. Però ja no només amb el bàsquet. I el futbol? El Barça ens acostumem a sentir-lo amb castellà, que té grans èxits, però et diuen que tens la possibilitat de sincronitzar l’àudio amb una emissora de ràdio catalana. No ho fa ningú. Entre altres coses perquè una retransmissió de ràdio no té res a veure amb una de tele -afegeix.
Es queda mirant fixament als nois que juguen al nostre davant, pensatiu. El noi de la samarreta groga dels Lakers agafa la pilota per llançar a cistella, però abans que ho faci, em mira:
- Ens estem acostumant a no tenir cap contingut en català, és a dir, que la nostra llengua sigui de segona o tercera categoria – diu resignat.
Penetrant-me amb la mirada, abans que el respongués, afegeix:
- Entenc que no puguem combatre les plataformes que abans no existien, però intentem coses i posem diners sobre la taula perquè són necessaris. És el futur de l’idioma, ho dic per tot aquest jovent. Molts d’ells potser ni parlen el català, però encara que ho facin s’acostumen a veure l’NBA (tots van amb samarretes). Si veuen un partit, ho fan en castellà o anglès, no en català i és normal. Hem normalitzat que el nostre idioma és de segona categoria i no veig que el Govern ni la direcció de TV3 facin res al respecte i és absolutament lamentable –em respon amb la mirada posada als nens que juguen a bàsquet a prop nostre.
- Aquest any heu donat alguns partits de la Penya a l’Eurocup, la bombolla de l’Uni…
- Sí, però no és suficient. El problema és que la gent ja s’ha acostumat a no sentir el bàsquet en català a Esport3. És cert que els joves no miren la televisió tradicional i ens haurem de posar les piles tots amb les noves plataformes, hem d’espavilar en això, però el problema és de contingut -contesta, de nou, crític-. Estic a la part final de la meva carrera, és evident perquè ja hi porto molt temps, i no és el final que esperava. No tinc cap problema en fer bàsquet femení, l’he fet sempre, igual que el bàsquet de LEB, però no pot ser això l’únic que tingui. És el que hi ha i m’he d’adaptar, plorar no serveix de res -conclou mirant-me amb cara de llàstima.
