Lluís Riera: “Els entrenadors que som fora estem una mica oblidats”
Tota una vida a les banquetes que l’han portat a entrenar a tres països diferents, però sent conscient que aquesta feina pot acabar-se en qualsevol moment. “El bàsquet és una feina molt volàtil”, explica en Lluís Riera (Barcelona, 1979). Des d’una videotrucada Catalunya-Estònia, on treballa com a primer entrenador dels Avis Rapla Korvpallimeeskond ens atén per parlar sobre el seu sentiment cap al bàsquet, la seva trajectòria i el sacrifici d’entrenar a l’estranger, entre d’altres.
Com neix el teu sentiment cap al bàsquet?
Ve quan era petit i anava a una escola de Barcelona, a l’hora del pati uns amics ens vam aficionar a jugar a bàsquet i ens vam apuntar a l’equip de l’escola. Vaig jugar fins que tenia vint-i-sis anys. A patir de llavors, vaig començar als 16 anys i a partir de llavors no he parat, no hi ha hagut cap temporada que hagi deixat d’entrenar.
Com sorgeix la idea de convertir-te en entrenador?
A l’escola on estava, érem una generació amb gent molt apassionada des que vam començar fins que vam acabar en el sènior amb trenta anys, aproximadament. Va arribar un moment que ens agradava molt estar a la pista. Ens passàvem la tarda allà dins fins que el director esportiu ens va proposar portar un equip de nenes o nens petits. Ens vam enganxar. Des de llavors va ser una constant.
T’ha ajudat els teus estudis de matemàtiques i psicologia amb la teva professió d’entrenador?
Penso que m’ha format més com a persona que no ajudar-me en eines concretes. Vaig estudiar matemàtiques perquè vaig voler ser professor i ho vaig ser durant molts anys. És una feina que adoro, però el que m’ha fet és portar-me pel món de la docència. En el fons un entrenador també és un docent, una persona que construeix un equip en base de l’aprenentatge del joc. Llavores, tant l’una com l’altre, m’han ajudat molt a formar-me com a persona i, després, amb els meus interessos. En alguns moments poder sí que m’han facilitat el fet de comprendre algunes eines, com el cas de l’estadística avançada. Bàsicament, és com m’han ajudat a formar-me com a persona i més tard, en el meu recorregut.
Parlant de l’estadística avançada, creus que té un impacte real?
“El número per número no val per res”
A Europa l’estadística ajuda a corroborar o desestimar idees de joc que nosaltres tenim. A mi m’ajuda a veure què està rendint més i menys. M’ajuda més a analitzar el meu equip que no a entendre els equips rivals. Primer va l’entrenador i després l’estadística. Som entrenadors i apliquem l’estadística a allò que ens interessa aplicar-la. El número per número no val per res. El que hem de fer els entrenadors és portar la pista i utilitzar el número en cas que sigui necessari.
T’imaginaves que acabaries entrenant a Estònia?
“El bàsquet és una feina molt volàtil”
No, visc any a any. Fa quaranta no imaginava que estaria al Baskonia, Zenit o Burgos. Tampoc era el meu objectiu ni continua sent viure tota la vida del bàsquet. L’any que ve, si no trobo equip, m’hauré de posar a donar classes, i fantàstic. Hi ha moltes coses bones al fet de donar clases, com entrenar professionalment. No penso mai on estaré d’aquí a deu anys, si no sé ni on estaré l’any que ve. El bàsquet és una feina molt volàtil. Per sobre de la meva feina està la meva família i jo prioritzo, mai se sap que pot passar.
Com i quan t’arriba l’oferta del Avis Utilitas Rapla?
M’arriba l’oferta a l’estiu. Vaig acabar a Burgos en descens, llavors no tenia cap oferta, aquesta era l’única. Ara mateix fa un any que soc entrenador en cap professional. La meva trajectòria eren sis mesos a Burgos i llavors surt aquesta oferta on em plantejo si volia continuar per aquí o, si no en tenia més, tornar a la docència. Vam decidir amb la meva parella apostar per això.
Quina valoració en fas ara que ha passat un temps?
“A Espanya hi ha molts clubs amb dèficit econòmic i aquí és impossible”
Estic content. Vaig apostar per intentar demostrar que puc ser primer entrenador i que ho puc fer bé. Estic content amb els jugadors i l’equip. És cert que la cultura d’aquí és diferent de la que tenim a Catalunya. He hagut de batallar molt, tot i que a vegades no ho he aconseguit, perquè canviar la cultura no és d’un dia per l’altre. A Espanya hi ha molts clubs amb dèficit econòmic i aquí és impossible, et paguen al moment. En l’àmbit econòmic són clubs solvents, però després tenen mancances per invertir en l’equip. Dels jugadors que arribin a l’hora, l’staff, l’equip mèdic, el delegat… són coses que allà tenim molt assumides i que aquí no.
Aquestes diferencies són les que més t’han impactat?
Són les que més dificultats m’han causat. Tu tens un pressupost d’un equip amb una infraestructura i inverteixes uns diners amb jugadors per tenir un bon equip, però l’has d’envoltar de qualitat. Penso que aquí és el que no tenen l’hàbit de fer. És al que li he donat més importància perquè m’ha afectat dia a dia. Quant al bàsquet, és veritat que el joc d’aquí és diferent del que proposo, però penso que no m’he hagut d’adaptar al joc d’aquí sinó que he hagut de portar el meu joc cap aquí, que era el que jo volia fer.
Aquesta és la teva segona aventura com a primer entrenador a una lliga professional. L’anterior va ser amb el Tizona a la LEB Or. Com recordes aquella etapa?
Arribo a mitjans de temporada. La recordo de molt enriquiment personal. Vaig tenir moltes dificultats que quan ets ajudants les vius d’una altra manera, però quan has de prendre decisions les vius més profundament. El dia a dia va ser bo malgrat que teníem dificultats a guanyar partits. Un club seriós, organitzat. Vaig estar molt a gust a burgos
Primera experiència a la LEB?
Sí.
És cert el que diuen sobre la seva precarització?
“El problema és que la FEB no fa un esforç per invertir en les seves lligues”
Totalment. El que no espot considerar és esportistes i entrenadors d’elit que no estan pagats professionalment. Hi ha molta precarietat, no tant pels clubs, sinó per la federació. Els clubs tenen molta part de responsabilitat, però tenen els diners que tenen. En el meu cas el club invertia el seu màxim allà, però el problema és que la FEB no fa un esforç per invertir en les seves lligues. Nosaltres, com entrenadors, tenim poca feina perquè realment com a professional només està l’ACB. La resta, només 10 o 12 entrenadors ho poden ser. Quan estàs dedicant una vida professional com entrenador no pots estar pagat per sota el sou mínim, no compensa l’esforç que estàs fent, tot i que no era el meu cas.
No hi ha ni perfils oficials a les xarxes socials…
Estic ficat al Sindicat Professional d’Entrenadors de Bàsquet (SINEB) i allà és una de les reclamacions que hem de dur a terme. Pas a pas, però hem d’intentar que la LEB Or i Plata siguin el més professional possible, per tal que hi hagi màxim de feina possible per als entrenadors que vulguin ser professionals.
La d’Estònia no és la teva primera aventura fora d’Espanya, vas ser segon entrenador d’en Joan Plaza al Zenit. Explica’ns una mica sobre aquella etapa?
“Per competir a Eurolliga és necessari molt bon nivell d’organització i una bona estructura”
Hi ha un moment on l’Eurolliga ofereix una plaça al Zenit pel seu patrocinador, Gazprom. A partir de llavors, el pressupost s’incrementa i necessiten un altre entrenador. Hi havia en Joan Plaza, el preparador físic que també és espanyol, en José Angel Samaniego, que havíem compartit molts anys equip amb en Salva Maldonado. Em proposen anar cap allà i accepto.
Va ser a finals de juliol, ens trobàvem amb un club molt novell quant a organització i molt desestructurat. A poc a poc s’han anat organitzant millor, perquè per competir a Eurolliga és necessari. Nosaltres ajudem al club a ser el més professional possible. L’Eurolliga és una competició apassionant. Quan competeixes 2-3 cops per setmana, la teva dinàmica del dia a dia és totalment diferent. Estàs preparant partits, perds contra un rival i no passa res perquè tens un altre dintre de dos dies. És una competició excepcional.
Per la manera com ho realtes, una de les millors experiències?
Sens dubte.
A banda d’en Joan Plaza, has compartit staff tècnic amb alguns dels millors entrenadors catalans. Quines coses t’han sorprès més, ja sigui l’ètica de treball, com gestionar l’equip…
De catalans he estat amb en Salva Maldonado, Carles Duran, Pedro Martínez i Joan Plaza, per aquest ordre. De tots ells m’emporto coses: des de la manera de fer, de corregir, de planificar, de portar l’equip, aspectes més tècnics i tàctics. No voldria destacar un, tots ells m’han ajudat a créixer com a entrenador. Tinc el meu propi mètode, ho tinc molt clar, però he agafat coses de molts d’ells.
Has estat nou temporades com a segon entrenador a un staff tècnic, Penya, Baskonia i Zenit. Quina era la teva labor i que creus que et va aportar com entrnador i persona aquells anys?
El que jo he fet com entrenador ajudant és aportar el mètode que vam crear a la Penya amb en Salva Maldonado i José Angel Samaniego els cinc anys que vaig compartir staff amb ells. Després l’he portat a diversos equips i penso que és un anàlisi del equip molt profund, un treball específic del jugador molt important, i ajudar a l’entrenador principal a prendre decisions mitjançant les meves opinions més o menys contrastades al joc o per estudis estadístiques. Crec que van per aquí les tres vies d’entrenador ajudant.
Vas estar entrenant a les categories inferiors de la penya, durant set anys, fins i tot vas ser considerat el millor entrenador del campionat d’Espanya junior. Què és el que té d’especial la pedrera verd-i-negre?
Vaig estar setze anys a la Penya, nou a pedrera i set al primer equip. Entre les meves tasques vaig fer de tot allà. Des de dirigir pedrera, scouting de joves, entrenar infantils, cadet, junior… de tot. Hi ha tres coses que la fan especial.
La primera és la metodologia per entrenar a joves que potència la seva formació integral tant de la persona com el jugador. Segon, un bon treball de reclutament de jugadors. Hi ha talent per poder veure jugadors, no solament per treballar-los, sinó com veiem els jugadors que poden ser bons en un futur. I la passió que es viu allà dins amb aquest esport, que fa que els jugadors s’identifiquin amb un projecte. Els jugadors que han passat per la pedrera de la Penya viuen i donen aquest punt de més que altres jugadors no donen perquè no han viscut el que és la penya de jove. Aquests són els tres punts més significatius per construir la millor pedrera d’Europa. Ho era fa setze anys quan vaig entrar i ho continua sent ara.
Per acabar, hi ha alguna cosa que vulguis afegir?
“Els entrenadors que som fora estem una mica oblidats”
Trobo molt bé les iniciatives aquestes que proposeu. A vegades els entrenadors que entrenem fora fem un gran sacrifici, especialment els que tenim família. Quan t’aixeques cada matí i penses que faig aquí i perquè no estic a casa portant els nens l’escola. Això és un gran sacrifici. No busco una recompensa pel que faig, vull veure l’experiència aquest any, intento fer-ho el millor possible i ja veurem l’any que ve que passa. Estem una mica oblidats. Hi ha molts entrenadors catalans que estan entrenant fora i són d’un nivell espectacular. No solament per la formació, sinó per l’interès que tenim per la nostra feina i la mentalitat de millorar són un dels aspectes que em sorprenc cada vegada que surto fora. A Catalunya tenim grans entrenadors, que això provoca que els jugadors siguin bons.
