Temps de Lectura: 12 minuts

MÀXIM ESTEBAN: “ESTIC A SUÈCIA PER LA PRECARIETAT DE LES LLIGUES LEB”


Molts jugadors catalans es veuen obligats a marxar a altres països a la recerca de millors opcions per les seves carreres professionals. Un d’ells és en Màxim Esteban (Barcelona, 1998). L’aler es va formar a les categories inferiors del Barça, on va estar onze anys. Allà va guanyar un gran ventall de títols, entre ells la prestigiosa Eurolliga junior. En el seu currículum hi destaca l’històric ascens que va aconseguir el Bàsquet Girona a LEB Or la temporada passada.

Aquest curs, amb vint-i-dos anys, Esteban afronta una nova etapa a l’Umea Basket de la primera divisió sueca, a uns tres mil quilòmetres d’on va anotar els seus primers triples.


Estàs, pràcticament, a 3.000 quilòmetres de casa. Quan jugaves al Barça, pensaves que acabaries fora d’Espanya jugant a bàsquet?

És una cosa que sempre s’ha parlat. Quan ets petit i comences a parlar del futur sempre t’entren moltes opcions. En el moment que rumies marxar d’Espanya, somies gran i penses a anar a l’NBA, però tot és un procés. Els jugadors no sabem mai a on acabarem, ja que el món dóna moltes voltes i una temporada és molt llarga i no sabem mai com anirà.

En el meu cas, una de les raons principals de per què estic aquí és la covid. Al final, qui m’hagués dit a mi que hi hauria una pandèmia i que m’interessaria jugar a fora per “x” motius? Llavors tot es va desenvolupant de tal manera que, avui dia, sóc aquí.

En el Barça, vas estar-hi onze anys, la meitat de la teva vida, que es diu aviat… Allà vas aconseguir-hi molts de títols amb les categories inferiors però, et va quedar alguna espina clavada de la teva trajectòria allà?

“L’espineta més gran és el debut amb el primer equip. És un somni que m’hagués agradat complir però mai se sap, treballaré perquè vingui”

L’espineta més gran és el debut amb el primer equip. Vaig arribar a jugar amb ells, a estar en dinàmica, però no en competició oficial, no a l’ACB i per tant no conta com al meu debut en l’ACB. Aquesta és l’espina més gran que tinc clavada, perquè haver-ho vist de prop, estar allà en alguns partits, jugar a lligues catalanes, partits de pretemporada i veure que estàs tan a prop però que no has tingut l’oportunitat, després d’haver estat tants anys, sí que fa una mica de ràbia. Malgrat tot, considero que el Barça és casa meva i és un somni que m’hagués agradat complir, però mai se sap. Poder en un futur tinc aquesta oportunitat, treballaré perquè vingui.

Esteban, campió de l’Eurolliga junior 2016 amb el Barça | Foto: Eurolliga

Després de tants anys, segur que recordes el teu adéu del Barça. En el moment que decideixes que has de marxar, que et passa pel cap?

Va ser un moment molt difícil. La manera de marxar va ser diferent a la que jo m’esperava. A la meva última temporada, a nivell basquetbolístic, vaig tenir un rol i una importància inferior respecte a tota la meva trajectòria al club. Al final, em vaig trobar en una situació que, més per voluntat pròpia, volia sortir del club abans que s’acabés l’any. Per temes professionals, no personals. Creia que era necessari per seguir desenvolupant el meu joc i ja era conscienciat que marxaria en començar l’última temporada. Va ser molt complicat i sobretot molt estrany.

Tenies diverses ofertes però vas triar el Bàsquet Girona. Per què?

Per diversos motius. Un molt clar i evident és que està a prop de casa. Venia d’estar molts anys jugant al Barça, prop de casa i amb la família. Sóc una persona que li dóna una gran importància a la família. Crec que tant dins com a fora són essencials per mi i era un motiu pels que volia estar a Girona.

El segon era perquè és molt difícil dir que no a un projecte com el de Marc Gasol. Ja no només pel que significa la ciutat de Girona i el club pel món del bàsquet, sinó pel que s’estava i encara s’està fent. Els segueixo dia a dia i la feina que estan aconseguint és increïble i crec que, a qualsevol jugador de bàsquet, li hagués agradat formar part d’això.

Va ser un any molt estrany, l’any de la Covid-19, segur que el recordaràs sempre. Com a jugador, com ho vas viure?

Va ser un any amb molts alts i baixos. Vam aconseguir fer un bon grup, amb bones sensacions i de cop… se’ns inunda el pavelló, ens quedem sense parquet i ens hem de moure a Palau… Va ser tot de situacions molt estranyes. Quan semblava que tot estava bé i recuperem Fontajau, apareix la covid. Malgrat tot, crec que dins de tot el que ha passat, ha sigut una temporada increïble. He gaudit molt del bàsquet, amb un grup molt maco, ple de persones que s’esforcen perquè Girona pugui tornar al més alt.

A una entrevista amb la FEB, parlaves que, després del teu últim anys amb el Barça, buscaves un lloc on recuperar la confiança. Ho vas aconseguir a Girona?

“A Girona em vaig poder treure aquesta pressió inconscient de sobre, jugava diferent”

Ho vaig aconseguir en part. Després de tot el que va passar no vaig poder tenir la continuïtat que m’esperava, per poder recuperar aquesta confiança al 100%. Tanmateix, em va ajudar molt. Venia d’estar molts anys al Barça, on inconscientment et poses molta pressió a tu mateix. En ser un jugador d’un club tan gran sempre hi ha gent a darrere i tot i no volent-ho hi ha aquesta pressió.

A Girona em vaig poder treure aquesta pressió inconscient de sobre, jugava diferent. Com diu el meu pare: “tot i ser bàsquet professional, arriba un punt que quan anem a jugar, hem d’estar com si anéssim a jugar amb els amics al parc”. És la nostra feina, però no ens hem d’obsessionar. És un esport col·lectiu, no tot depèn de nosaltres. Ens ho hem de passar bé i per rendir bé hem d’estar tranquils.

Llavors, allà vas tornar a gaudir com quan jugaves de petit?

Exacte. Òbviament gaudia al Barça, era un lloc on m’ho passava molt bé, però sí que en aquest punt de recordar el bàsquet que jugava quan tenia 15-16 anys, de dir: “ostres, m’ho estic passant bé. Ja sigui guanyant, perdent, jugant bé o fent-ho malament, però és simplement bàsquet”. Tornar a aquest punt de nen petit.

Esteban, un dels jugadors que van aconseguir l’històric ascens del Bàsquet Girona a LEB Or

Acabes la temporada i se t’obren un ventall d’opcions. Per què t’acabes decantant per anar a Suècia? Has dit que un motiu era per com estava la situació de la Covid-19, però hi ha més factors?

“Estic a Suècia per la precarietat de les lligues LEB”

El motiu més important i no només pel que estic jo aquí, sinó que hi ha molts jugadors espanyols que també fan aquest pas de marxar a l’estranger, és la precarietat en les lligues LEB. Són lligues on els salaris i les condicions que rebem els jugadors són molt baixes. Això et força a marxar.

“Tenia ofertes a Espanya de lligues LEB que eren atractives a nivell de club i de bones oportunitats, però a l’hora de la veritat et plantejaven uns salaris i unes condicions de pis i àpats que són molt complicades”.

En el meu cas ha sigut més voluntari, ja que tenia ganes de vindre aquí a Suècia. L’any passat vaig tenir l’opció però vaig triar anar a Girona, però aquest problema amb les lligues LEB és molt evident. Tenia ofertes a Espanya de lligues LEB que eren atractives quant a club i de bones oportunitats, però a l’hora de la veritat et plantejaven uns salaris i unes condicions de pis i àpats que són molt complicades. No parlo de guanyar molts diners, sinó de coses bàsiques que els jugadors necessitem dia a dia per poder rendir al millor nivell.

És una llàstima, crec que durant els últims anys està anant a pitjor i amb el coronavirus i la crisi econòmica s’està veient més, però és una cosa contra la qual hem d’intentar lluitar i anar reformant.

Veus molt lluny una millora, en el tema econòmic, d’aquestes competicions?

“Encara que vulguem que el nivell a les LEB sigui un nivell alt i que la gent ho pugui veure, la realitat és que no és així.”

Si però més pel fet que no s’hi està treballant. Òbviament el bàsquet i les LEB no generen els mateixos ingressos que poden generar el futbol. Al final entrem a un tema que pot passar també amb l’esport femení. No genera el mateix però no se li dóna la mateixa visibilitat.

Avui dia, per seguir les lligues LEB depenem de serveis d’streaming per internet, que cada dos per tres funcionen malament. Encara que vulguem que el nivell a les LEB sigui un nivell alt i que la gent el pugui veure, la realitat és que no és així. S’ha de començar donant visibilitat, sobretot amb espònsors, ja que amb la crisi de la covid, els clubs no tenen un suport econòmic per oferir bons salaris i bones condicions als jugadors. Començar a trobar ajudes, que la gent es comenci a implicar i donar molta visibilitat perquè es vegi que és un bon bàsquet i gaudir-ho.

Entrant amb el bàsquet a Suècia, com es viu el bàsquet allà?

Pel que estic veient va per zones. Suècia és un país allargat, on a la zona surt es troben les ciutats més poblades. En canvi, al nord, on estic vivint jo que és Umeo. Hi ha molt bosc i les ciutats estan separades entre si, la gent fa molta vida a la seva pròpia ciutat però, el bàsquet no és un esport en primera línia. A la zona que sóc, l’hoquei sobre gel és un esport molt potent. La meva ciutat té un dels equips més forts de Suècia, on la gent recolza més l’hoquei.

Malgrat això, si hi ha un equip que competeix, sigui l’esport que sigui, la gent hi va. Al final, a l’hivern hi ha molt poques hores de llum i la gent se suma a qualsevol activitat que es pugui fer. Trobo suport de la ciutat, ja que la gent està il·lusionada amb aquest nou projecte.

Quins objectius tant col·lectius com personals et marques per aquesta temporada?

“És un any per trobar el meu lloc. (…) Aquí tinc la confiança per fer-ho”.


El principal és gaudir molt. És la meva primera experiència a l’estranger, en una lliga nova i és una cosa que em pot anar bé tant personalment com professionalment. És un any per trobar el meu lloc. En les últimes temporades, m’he limitat molt en desenvolupar el meu tir exterior, que és un dels meus punts forts i que he d’explotar però de cara al futur puc polir i incorporar altres aspectes. Aquí tinc la confiança per fer-ho. És una lliga on es juguen molts partits, on puc agafar bones dinàmiques. És constantment entrenar-jugar, entrenar-jugar.

És aviat preguntar-ho però… t’hi veus molt de temps jugant allà?

“El nivell de bàsquet no té res a envejar al d’Espanya”

Doncs no ho sé. És complicat. El fet que sigui un jugador estranger és un condicionant. Fins ara la lliga sueca podia tenir fins a 6 extracomunitaris per equip, però amb la covid s’ha limitat a 4. El nivell de bàsquet no té res a envejar a Espanya, és una primera divisió i podria ser com una LEB Or.

La principal diferencia amb Espanya que veig és l’estructura dels clubs. M’he adonat que l’estructura de clubs és diferent de la que hi ha a Espanya. Aquí hi ha clubs que no tenen el mateix staff tècnic, físios… però és una cosa que estan canviant. A poc a poc es veuen de les mancances que tenen per competir a primer nivell a Europa. No m’importaria estar més anys aquí.

En el moment que fitxes per l’Umea, tens a la ment fixar-te un termini sobre el teu retorn a Espanya?

“Jugar a l’ACB és el meu objectiu número 1”

No tinc un termini, però jugar a l’ACB és el meu objectiu número 1. No pel fet de la lliga en si, si no perquè és la màxima competició del meu país, d’on he començat a jugar a bàsquet. Quan vull mirar bàsquet fico partits de l’ACB i no de l’NBA, llavors sí. EL que no sé és quan ni si ho aconseguiré.

Per acabar, a on et veus dintre de 5 anys?

Sóc una persona que quan em pregunten pel tema de la música (una de les seves grans passions) els hi sorprèn que m’ho prengui seriosament. A mi, quan m’agrada fer quelcom, m’agrada fer-ho bé. No em plantejo l’objectiu d’arribar aquí o allà, hem plantejo la idea de poder arribar a estar al millor nivell, tant al bàsquet com a la música. M’agrada superar-me i és com em veig en cinc anys. Si arribo a ser una mica millor del que sóc ara, ja ho hauré assolit.


També podeu veure l’entrevista a YouTube:

O escoltar-la a través de l’Últim Qast, els nostres podcasts disponibles a:

Website | + posts

2 comentaris a “Màxim Esteban: “Estic a Suècia per la precarietat de les lligues LEB””

  1. Pingback: Pol Figueras: "Un bon base ha de fer que els seus companys se sentin importants" - L'Últim Quart | L’espai del bàsquet català

  2. Pingback: Sergi Pino: “El proper pas és una lliga nacional de 3x3” - L'Últim Quart | L’espai del bàsquet català

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *