“No puc, tinc partit”
Quantes vegades hem suspès alguna cosa per un entrenament? A quants plans no hem pogut assistir perquè teníem partit? Des de les festes d’aniversari de primària fins als caps de setmana improvisats amb les amigues, passant per les primeres festes de barri, que començaven amb un cubata a les 19h de la tarda (com oblidar-ho!). Quants cops hem hagut de dir -algunes vegades amb més frustració que d’altres- “no puc, tinc entrenament” o “no puc, tinc partit”. I alhora, quantes vegades hem sentit a dir “i què, no pots saltar-t’ho?”.
La gent que no comparteix la passió per l’esport, en especial pel bàsquet, mai entendrà què és per a nosaltres acabar el dia sabent que, a la tarda, al vespre, quan sigui, arribarem a pista i ens posarem a entrenar. No entén què és per a nosaltres desconnectar de la resta de coses que ens emboiren el cap mentre toquem, amb la punta dels dits, una pilota. Què vol dir invertir hores i hores de treball, d’esforç, de suor, esperant que arribi el cap de setmana per demostrar tot el que hem après.
La gent que no comparteix aquesta passió, mai entendrà que, sigui quin sigui el malestar, es passa i s’oblida mentre et cordes les vambes, mentre estàs al vestuari rient, mentre anotes una cistella. No entendrà mai que, darrere de tot aquest esforç, de la dedicació i del compromís, hi ha una cosa que pesa més: l’equip. Perquè aquesta gent que no comparteix la nostra passió, mai entendrà l’emoció de guanyar un partit en l’últim moment; o la frustració que implica perdre’l. Mai entendrà què és celebrar el triple d’una companya com si t’hi anés la vida, ni patir per la possible lesió d’una altra. Mai sabrà què és invertir hores de trajecte entre un pavelló i un altre, l’eufòria de sentir la vostra cançó preferida a la roda d’escalfament i els nervis que et recorren el cos quan sents el teu nom per demanar un canvi.
I és que si no ho vius, no pots entendre-ho.
Ara feia gairebé un any que no competíem. Que ens havíem de conformar a veure els partits dels equips professionals per la televisió. Ara feia gairebé un any que no baixàvem -o pujàvem- a pista, que no ens cordàvem les vambes, que no rèiem al vestuari. Feia gairebé un any que no ens preparàvem l’equipació del partit la nit abans, i que no ens feia mal la panxa dels nervis durant tot el dia. I, de cop, el cap de setmana passat va tornar tot a ser una mica més normal. I els equips competien, i les jugadores i els jugadors gaudien del que més els agrada. I entraves a Instagram i només veies fotos expressant la il·lusió de tothom de poder tornar a fer allò que més ens agrada: jugar a bàsquet. Perquè sí, és clar que “ens ho podem saltar”, però la gent que no comparteix aquesta passió mai entendrà que, precisament, saltar-nos un entrenament, o saltar-nos un partit, és l’últim que volem. Que la il·lusió mou el món, i el bàsquet és el que ens mou a nosaltres.
Que si vull marxar d’escapada aquest cap de setmana, em pregunten. I jo, mentre se m’escapa el somriure per sota el nas, responc
“no puc, tinc partit”.
