Pau Mayor: de Barcelona a Londres, un somni fet realitat
El seu somni sempre havia estat ser jugador professional. Ara, amb 24 anys, l’ha fet realitat
Els inicis
En Pau Mayor Martin va néixer a Barcelona el 21 d’abril de 1996 i ja des de ben petit es va endinsar en el món del bàsquet. Va començar a l’escoleta del C.B. Grup Barna, combinant el bàsquet i el futbol. Segons ens explica, ve d’una família humil i treballadora: la jornada laboral dels seus pares acabava a les 19h de la tarda, i per aquest motiu tant ell com el seu germà feien “tots els extraescolars possibles”. No obstant això, des del primer moment, en Pau va saber que el bàsquet era el seu esport.
Després del C.B. Grup Barna va marxar al F.C. Martinenc, ja que és el club del seu barri i el tenia a prop de casa. Va ser-hi des de pre-mini fins a pre-infantil. A infantil va fitxar pel Safa Claror, on va poder jugar al màxim nivell de la seva categoria. “Va ser una experiència molt xula, ja que estàvem entre els més bons i encara érem molt petits”, explica.
Després de la temporada al Safa va decidir tornar al Martinenc, on va passar dos anys molt bons com a cadet. Un cop finalitzada aquesta etapa, va rebre diverses ofertes de preferent, entre elles el C.B Sant Josep de Badalona, per qui finalment es va decantar i on va passar les dues temporades com a júnior. “Han estat, sens dubte, els dos millors anys de formació”, confessa. Van ser uns anys durs, tant físicament com mental: estudiava Batxillerat, entrenava cada dia, havia de fer trajectes llargs des del Guinardó fins a Badalona… “Però valia la pena”, confirma.
“Les dues temporades com a júnior al C.B. Sant Josep de Badalona han estat, sens dubte, els millors anys de formació”
Un cop acabada l’etapa de formació, va decidir que es volia centrar en la seva carrera: Educació Primària. Per aquest motiu, va rebutjar les ofertes de lligues com Copa Catalunya o superiors, i es va decantar per tornar al Martinenc, on jugaria a 2a Catalana. A partir d’aquell moment, en Pau passaria les properes 5 temporades al club.
Comença l’einlairament
Va arribar al Martinenc quan estaven a 2a Catalana, i aquella temporada no només van quedar campions de lliga, sinó que van proclamar-se també com els millors de Catalunya en la seva categoria. D’aquesta manera, van pujar a 1a Catalana l’any següent i va passar exactament el mateix: primers a la lliga regular, a Catalunya, i ascens a Copa Catalunya.
Aquesta temporada a Copa va ser molt especial per a ell, concretament per la celebració de l’All-Star, en què va participar. “Per a mi ha estat una de les millors experiències que he viscut. Un dia inoblidable: estar jugant amb els millors, amb gent que jo seguia, que veia a la tele”.
La temporada següent va ser força similar: no van quedar primers, però van quedar tercers i el bon paper del seu equip a la Final A4 els va permetre ascendir a EBA. Aquest va ser un fet històric pel club, ja que mai abans un equip havia estat en una categoria tan alta. Després de treballar moltíssim, van aconseguir mantenir-se a EBA; que, segons afirma, era el principal objectiu.
Tot s’anava fent gran i en Pau no deixava de créixer: de 2a a lliga EBA, ascendint sense parar. A mesura que anaven passant les temporades, anava rebent ofertes millors. Totes elles, però, implicaven sortir de Barcelona i, sovint, de Catalunya. Això implicava fer-se un lloc en el món del bàsquet professional, però sempre s’hi negava perquè prioritzava acabar la carrera a Barcelona.
Un bitllet cap a Anglaterra
Un cop acabada l’etapa universitària i amb el títol de professor entre els dits, va estudiar les possibles ofertes. Juntament amb la seva agència de representants, van decidir que era un bon moment per provar sort amb el bàsquet professional. “Volia viure el fet de ser jugador professional de bàsquet abans de començar a treballar del que els donarà menjar als meus fills en un futur: la meva carrera d’Educació Primària”.
Després de molt rumiar, va prendre la valenta decisió de deixar Barcelona i marxar a Anglaterra. Tot i que tenia molt bones ofertes d’equips espanyols, es va decantar per un país de parla anglesa, ja que, segons comenta, volia aprofitar l’experiència per aprendre la llengua, que li serviria en un futur, sobretot en la seva professió. Així doncs, va firmar per Reading Rockets, un equip molt potent, amb jugadors que havien jugat a l’ACB, a les màximes categories d’Austràlia… i de qui en Pau podria aprendre moltes coses, diu.
Un joc ben diferent
Malgrat que sempre havia sentit que a Anglaterra el nivell de joc és molt més baix que a Espanya, va corroborar en primera persona que no era cert. El primer dia, explica, tal com va baixar de l’avió el van portar fins al pavelló, on els seus companys ja entrenaven. Només entrar, va “al·lucinar”, confessa: “esmaixada per aquí, esmaixada per allà, tap per aquí, triple per allà…”
Segons Pau Mayor, el bàsquet allà és molt físic, a diferència d’Espanya, que és molt més tàctic. En aquest sentit, ens explica que va patir una mica, especialment els primers mesos. No estava acostumat a entrenar cada dia matí i tarda, físicament era esgotador i era l’últim de la fila en cada 1×1 que feien. Tot i això, assegura que un dels motius pels quals va firmar amb Reading Rockets va ser precisament aquest: “volia ser el pitjor de l’equip per aprendre el màxim i extreure el suc de cada jugador i de cada entrenador”.
“Volia ser el pitjor de l’equip per aprendre el màxim i extreure el suc de cada jugador i de cada entrenador”
Malgrat el difícil inici, el treball constant el va portar a acostumar-se al ritme d’entrenament i de joc. “Treballant sense parar, les coses s’aconsegueixen. Al cap d’un temps les cames em tiraven soles. Aguantava els entrenaments de matí i de tarda i els gaudia com mai. Estava vivint un somni: només jugava a bàsquet, que és la cosa que més m’agrada del planeta”, comenta.
L’anglès i el bàsquet, agafats de la mà
Marxar a un país diferent, amb una cultura diferent, allunyat dels teus mai és fàcil. I menys encara si no domines la llengua amb què es comuniquen. Això li va passar al Pau quan va arribar a Anglaterra: el seu nivell d’anglès era baix, i li va fer passar uns mals primers mesos.
Com a anècdota, Mayor explica que vivia amb tres companys més d’equip, tots tres americans. Recorda els primers mesos al menjador, sopant després d’entrenar: “parlaven entre ells i jo només reia, perquè no els entenia. Al final m’ignoraven perquè no sabia què dir-los”. Era una situació molt frustrant que, per sort, no s’allargaria massa. Com que vivia en una bombolla en què només es parlava l’anglès, “de cop i volta vaig començar a somniar en anglès, a pensar en anglès, a mirar sèries en anglès… i, gairebé d’un dia per l’altre, vaig entendre’ls i em podia comunicar tranquil·lament”, comenta, i assegura que gran part va ser gràcies als seus companys, que van tenir molta paciència escoltant-lo i corregir-lo.
Aquesta millora de l’anglès va comportar una millora a dins de pista, on Pau Mayor ja ho entenia tot molt millor i començava a gaudir al màxim i feia gaudir amb el seu bàsquet.
Futur incert però ple d’il·lusió
A causa de la crisi sanitària de la COVID-19, en Pau va haver de marxar d’Anglaterra. Ara barreja opcions futures, però assegura que, tot i que sempre ha estat una persona molt programadora, s’ha adonat que les millors coses es viuen en el moment, i que és millor anar any a any.
Malgrat que ser jugador de bàsquet professional sempre havia estat el seu somni, té clar que algun dia “haurà de tornar a la realitat”. Comenta que, avui dia, no sap quin serà el seu destí. No sap si vol jugar a Espanya i jugar a EBA o a categories superiors, no sap si vol provar en algun equip de París, si prefereix marxar del continent…
Ja ha viscut el seu somni, i, ara per ara, vol allargar-lo tant com pugui, però té les coses clares: “l’únic que tinc clar és que el meu destí futur (que no vol dir pròxim), és treballar de professor. Seguir jugant a bàsquet en la mesura que pugui, però treballar de professor a Barcelona, que és la feina que jo he escollit”, assegura.
“L’únic que tinc clar és que el meu destí futur (que no vol dir pròxim), és treballar de professor. Seguir jugant a bàsquet en la mesura que pugui, però treballar de professor a Barcelona, que és la feina que jo he escollit”
La història continua, molta sort Pau!
