Temps de Lectura: 13 minuts

Sunyol Costa: “Els entrenadors joves que estan a Catalunya no han de tenir por de marxar”


Hi ha molts entrenadors catalans que es veuen obligats a marxar a l’estranger a la recerca d’oportunitats. Un d’ells és en Sunyol Costa (Badalona, 1991) que va marxar a l’Equador amb vint-i-sis anys per ser sumar-se al projecte del Punto Rojo, on va ser un dels impulsors del 3×3. Avui, cinc anys després és l’actual seleccionador nacional i de províncies Guayas i una de les pedres angulars d’un ambiciós projecte amb el Club Barcelona de 5×5.

Aquesta temporada has complert disset anys com a tècnic, més de mitja vida. Com sorgeix la idea de convertir-te en entrenador?

Jugava a bàsquet al Sant Andreu de Natzaret de Badalona, que era l’associació esportiva on feia bàsquet des dels sis anys. Als catorze és quan el coordinador del meu club em diu que hi ha una vacant d’ajudant de premini. Allà va ser on vaig començar. Vaig continuar entrenant quan vaig canviar de club per jugar a l’UBSA a júnior. M’agradava molt el tema tàctic de pissarra i, a poc a poc, vaig començar amb infantils i fer el salt al sub21 del Club Bàsquet Tiana.

Tenia vint-i-dos anys i entrenava a jugadors de dos o tres anys menys que jo. Més tard vaig agafar el sènior de Segona Catalana i el Vilassar de Primera Catalana. Vaig dur el senior de Primera del Vedruna-Gràcia, vam aconseguir l’ascens, i després de la temporada a Copa vaig decidir vindre cap a l’Equador. Tenia vint-i-sis anys. Ara, en faré trenta-u.

Aquest salt ve d’una oferta dels Punto Rojo. Què et fa emprendre el viatge cap a l’Equador?

Sunyol Costa Punto Rojo

“Sabent que era molt jove, vaig decidir buscar alguna cosa diferent”

Equador és un país que vaig visitar com a turista l’any 2016 i em va agradar molt. L’any següent vaig tornar-hi i em vaig entendre molt bé amb la gent. Volia conèixer Llatinoamèrica i vaig triar l’Equador com un destí a cegues, però em vaig enamorar del país. El 2018 estava entrenant a Copa Catalunya i sabent que era molt jove, vaig decidir buscar alguna cosa diferent. En aquella època vaig entrenar a un jugador veneçolà que havia jugat professionalment a l’Equador quan era més jove. Li vaig preguntar si tenia el contacte d’algun club on havia jugat algun amic seu i em van posar en contacte amb Punto Rojo. Em va arribar la proposta i vaig començar a treballar amb ells.

Un dels motius d’aquest pas va ser la precarització tant de les lligues LEB com d’aquestes lligues en les quals no pots dedicar-te exclusivament a ser entrenador de bàsquet a no ser que siguis ACB?

“Per tindre un sou digne havia de compaginar el ser entrenador amb ser cambrer o altres feines que no m’agradaven tant”

Totalment. Els anys que entrenava a sèniors de les primeres categories d’àmbit català els vaig compaginar com a coordinador del CE Valldemià de Mataró. D’aquesta manera tenia un sou que em permetia dedicar-me les vint-i-quatre hores al bàsquet. Les tasques de coordinació més el poc que et donen per entrenar a un Primera o un Copa. Quan vaig deixar el Valldemià, em vaig adonar que per tindre un sou digne havia de compaginar el ser entrenador amb ser cambrer o altres feines que no m’agradaven tant. Llavors vaig pensar que marxar a un altre país era una opció i la veritat és que estic molt content del canvi, perquè em va anar molt bé.

Com va ser l’adaptació als Punto Rojo?

L’any 2018 neix el club com a tal. Quan ells em truquen em diuen que és un club que surt en Primera Divisió directament i que em faci càrrec del campus, amb un compromís de dos mesos. Va anar molt bé. En aquell temps van créixer molt com a club, però no els hi van anar tan bé amb la Lliga Nacional. Van començar 8-1 per acabar 8-10 amb nou derrotes seguides. Destitueixen l’entrenador i em diuen que em posi a càrrec del primer equip. Tenia vint-i-sis anys i acabat d’arribar, cosa que no estava als meus plans. Em vaig adaptar bé i em va agradar molt. La idea era seguir la temporada següent com a primer des de l’inici a la Lliga Femenina i la Lliga Desarrollo.

D’aquí vas canviar de país i continent per marxar a la Xina just la temporada que va esclatar la pandèmia. Com t’arriba l’oferta?

Hi havia un reclutador en el barri de Gràcia, en un restaurant xinès. El noi que ho portava era l’encarregat del club per trobar un entrenador espanyol. La veritat és que les condicions laborals eren espectaculars. Ja havia estat a Sud-amèrica i volia provar un continent nou com era Àsia. Vaig estar molt còmode els mesos amb ells. La meva idea era estar mínim un any, que era el que havíem firmat, però la pandèmia ho va fer més curt i vaig tornar a Catalunya.

Més tard inicies la teva segona etapa a Punto Rojo, sent un dels líders del projecte del 3×3 Lab. Com sorgeix aquesta iniciativa i de quina manera vas agafant tant de pes en el 3×3 fins a convertir-te en seleccionador nacional?

Sunyol Costa Equador

“La pandèmia va fer que a l’Equador es reactivés el bàsquet a través del 3×3”

En aquell moment, a l’Equador, encara no hi havia coronavirus i vaig decidir reempendre el projecte que sentia meu. M’havien faltat coses per fer, així que vaig tornar al mateix club amb una altra confiança. La pandèmia va fer que a l’Equador es reactivés el bàsquet a través del 3×3. Vam guanyar alguns títols i em van cridar la Federació per oferir-me el càrrec de seleccionador. Vaig portar dues convocatòries: Paramericans a Colòmbia al 2021 i el sud sudamericà sub18 a Argentina, que vam aconseguir una plata femenina i cinquè lloc masculí.

Més tard inicies la teva segona etapa a Punto Rojo, sent un dels líders del projecte del 3×3 Lab. Com sorgeix aquesta iniciativa i de quina manera vas agafant tant de pes en el 3×3 fins a convertir-te en seleccionador nacional?

Tot just quan la federació em truca, vaig voler crear el 3×3 LAB a Ibarra, dedicant uns dies a la setmana per poder treballar amb els jugadors dels països que volguessin acostar-se. Van tenir molt bona acollida. Em va trucar la Federació d’Equador com a seleccionador 3×3 i vaig dir que sí sense pensar-ho.

Amb la selecció heu aconseguit grans resultats, com la plata al sud-americà. Com dus a terme el teu procés a l’hora de seleccionar jugadors, perquè allà encara no hi ha lligues de 3×3 establertes com de 5×5?

Clar, com a seleccionador et mires molt més el bàsquet 5×5. En aquest cas em vaig centrar en el campionat sub-18, en com es movien i no tant amb el qui pot fer 40 punts al contraatac, perquè en el 3×3 no hi ha. Mires més el detall tècnic i el llançament des del triple, que en el 3×3 té un pes més important perquè val el doble. Llavors, busques a quatre jugadores i jugadores que puguin llençar a cistella: si tens un pivot, que tingui bona mà, si no alers alts o aler-pivots mòbils i un jugador que et pugui ordenar l’equip com el base que coneixem al 5×5, que pugui moure la bola en els moments complicats.

I en relació a la plata històrica del sud-americà que comentaves anteriorment, sempre es important trobar que els engranatges encaixin. Com vas gestionar la confecció de l’equip i la preparació del torneig?

Per preparar el sud-americà sempre estàs a expectatives del que demana la federació, que és qui posa els diners en qualsevol microcicle de treball, tant pels viatges dels jugadors, com l’alimentació, l’hotel… Vam tenir uns microsistemes de treball curts perquè el sud-americà 3×3 el vam preparar després del 5×5 que la mateixa selecció estava treballant. La concentració va ser de dues setmanes, gairebé exprés i, un cop vam arribar allà, va sortir tot de cara. Brasil i Argentina són les grans favorites a l’or juntament amb Xile, que és la millor selecció sud-americana del rànquing FIBA. Llavors, aquestes tres seleccions sempre es considera que lluitaran per medalles i, a part, Uruguai, Veneçuela i Colòmbia, que són països favorits davant l’Equador. Sempre dic que el cinquè lloc masculí i el segon amb les noies tenen molt de mèrit, ja que ningú hi comptava.

A més ho compagines sent seleccionador de Guayas.

“Sempre havia volgut ser seleccionador de províncies a l’Equador i ser-ho amb Guayas és un repte per mi”

Si, Equador es divideix per províncies igual que Espanya es divideix per comunitats autònomes. Guayas, que té de capital Guayaquil, podríem dir que és com Madrid i com Catalunya. És la província més important juntament amb Pichincha. Sempre són candidates a barallar-se l’or. És un repte diferent. Sempre havia volgut ser seleccionador de províncies a l’Equador i que ho sigui amb Guayas, que és la que compta amb més medalles de la història dels jocs nacionals, és un repte per mi.

Després de tres anys i mig a Punto Rojo, vas posar punt final a la segona etapa, però poder d’una manera que no imaginaves?

Sunyol Costa
Punto Rojo

“Estic molt agraït pels tres anys i mig a Punto Rojo, és un projecte que sento meu i que vaig iniciar amb ells des de zero”

Tenia algunes diferències amb el fill del president, que van acabar amb més funcions en el club, amb imposició de jugadors i jugadores a l’hora de confeccionar la plantilla. A mi, com entrenador, no m’agrada negociar aquestes coses, perquè ets tu qui els farà entrenar. Llavors, vam tindre algunes petites diferències i en arribar l’oferta del Barcelona no m’ho vaig pensar. Estic molt agraït pels tres anys i mig a Punto Rojo, és un projecte que sento meu i que vaig iniciar amb ells des de zero

Dimarts vas debutar amb victòria com entrenador del Club Barcelona a la Lliga Professional. Quins són els teus objectius en el club?

“Em va arribar l’opció de dirigir el club i coordinar un munt d’entrenadors a les categories formatives, a més de l’oferta de Guayas, que era un lot molt motivador per mi”

Barcelona és una proposta ambiciosa. És el club més gran de l’Equador quant a futbol. Volen tornar a apostar pel bàsquet. Antigament, van tenir dos campionats i feia uns anys que estaven parats. Em va arribar l’opció de dirigir el club i coordinar un munt d’entrenadors a les categories formatives, a més de l’oferta de Guayas, que era un lot molt motivador per mi. A l’Equador tindrem dues lligues professionals aquest any. La Lliga Professional busca professionalitzar més el bàsquet i Barcelona és un dels fundadors. A finals d’octubre comença la Lliga Femenina i al novembre comencen les seleccions de províncies amb Guayas, que ja estem entrenant. Tenim un tancament d’any fort amb la lliga masculina i inici de la femenina. I a més, se m’ajunta amb la selecció de província.

Tens un final d’any intens…

Al final són les vint-i-quatre hores fent la meva feina al cent per cent. Estic agraït d’estar matí, tarda i nit amb bàsquet. El cap de setmana viatjo pel país per les competicions. És el que sempre m’ha mogut i estic molt content de poder viure exclusivament d’això.

Fa uns quants anys que vius a l’Equador, entrenant en diferents clubs, a la selecció… Creus que hi ha molta diferència de nivell respecte a Catalunya?

La principal diferencia entre sud-americà i Europa és la quantitat de competicions que hi ha. Aquí s’entrena tant o més que allà. El que passa és que la Federació proposa un torneig sub12, per exemple, que dura un més. Després acaba i comença el sub14 i dura un altre mes i mig i així successivament. Llavors, són tornejos pels quals els jugadors entrenen tot l’any, però no tenen les competicions que tenim a Catalunya. És un torneig exprés on cada cap de setmana jugues tres o quatre partits. Els clubs busquem tornejos amistosos dins la mateixa província per mantenir jugadors en actiu, però els tornejos importants no duren nou mesos com a Catalunya o Espanya. Aquesta és la gran diferència, la falta de competència i del que els partits t’exigeixen.

Ara tens un projecte molt sòlid al Barcelona i com a seleccionador nacional, però com t’hi veus en el futur? T’agradaria estar molts anys a l’equador, tornar a Europa, la Xina…?

Qualsevol oferta que sigui una millora personal, d’una lliga superior a la de l’Equador, ja sigui a Sud-amèrica, Europa, Àsia o, per què no, Catalunya o Espanya, que és el que sempre vol un, tornar a casa. Crec que estic guanyant una experiència molt bona. Espero sumar més èxits. Al final, a la nostra feina com més guanyes, més es fixen en tu. Continuar treballant amb tota la humilitat i  il·lusió, tirant endavant i sempre obert a poder escoltar una oferta espanyola, catalana o europea.

I ja per acabar, hi ha alguna cosa que vulguis afegir?

Sunyol Costa Equador

“Els entrenadors joves que estan a Catalunya no han de tenir por de marxar”

A tots els entrenadors joves amb ganes que estan a Catalunya, que no tinguin por a marxar. Tant de bo a Catalunya es pugui estabilitzar el bàsquet professional. A la LEB Plata, EBA i inclús Copa Catalunya, l’entrenador està les vint-i-quatre hores pensant en millorar el seu equip. Tant de bo aquest club poguessin estabilitzar i millorar el sou dels entrenadors. Si equips de Copa Catalunya o Primera Catalana comencessin a donar salaris a jugadors, ja que es professionalitzarien les lligues, el nivell creixeria i els entrenadors poder no tindrien la necessitat de marxar, com jo vaig tindre.

Al final, l’entrenador que marxa és perquè creu que ho necessita, per continuar creixent tant en nivell de currículum com en experiències. En aquest moment és valentia, sí, però seria més fàcil si des de casa o a Espanya les coses estiguessin millor. Per mi, marxar ha sigut un luxe. M’està anant molt bé, però tant de bo algun dia pugui tornar i quedar-me a treballar prop de casa, que és el que sempre vol un.

Website | + posts

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *