Supermanresa
Els del Bages estan realitzant una temporada per emmarcar, amb la classificació per la Copa del Rei divuit anys després
El BAXI Manresa participarà en la Copa del Rei després de gairebé dues dècades. L’equip del Bages va certificar el bitllet a Granada amb una victòria a casa contra l’Obradoiro el passat 19 de gener, després de superar al Barça al Palau Blaugrana a la pròrroga en un partit èpic. Competint gairebé tots els partits, aconseguint algunes victòries contundents i posant contra les cordes (o guanyant) equips que sobre el paper són superiors. Està clar que el Manresa ha confeccionat una plantilla competitiva que pot aconseguir tot allò que es proposi. I, evidentment, el camí és més fàcil –i més divertit- si el guia és Pedro Martínez. Joc vistós, progressió i competitivitat assegurats.
La direcció de joc
El joc ofensiu del Manresa és diferent. Sistemes senzills amb automatismes basats en la presa de decisions amb i sense pilota dels jugadors que configuren un espaiat gairebé perfecte i que resulten en un joc col·lectiu que és pur espectacle. Tanmateix, i com en el 99% dels equips, els atacs del conjunt manresà sempre comencen a les mans de la prolongació de l’entrenador a la pista, el base. Martínez té la sort de comptar amb “els Danis“, que interpreten magníficament les situacions on poden treure avantatge tant ells mateixos com els seus companys i que han demostrat ser uns grans directors d’orquestra. També compten amb Sylvain Francisco, però d’aquest en parlarem després, perquè és un cas a part.
A Lliga Endesa, Dani Pérez registra 6,5 punts i 5,1 assistències per partit (màxim assistent de l’equip i quart de la competició), i Dani Garcia 3,3 punts i 2,5 assistències per partit. A aquests números hem d’afegir tota la sèrie d’intangibles que aporten al conjunt del Bages, resultant ambdós pilars fonamentals per a Pedro Martínez.
Joc interior d’alt nivell: Moneke-Bako
Ja en parlarem també després de l’afició manresana, així i tot, el que podem avançar és que, guanyin o perdin, tenen espectacle assegurat amb Chima Moneke i Ismael Bako. A banda de les grans accions que ens han regalat fins al moment, és evident que són probablement els principals culpables del gran paper del Manresa aquesta temporada.
Moneke ha aconseguit fins al moment 18,9 de valoració mitjana per partit -segon millor registre de la lliga-, 14 punts i 7,9 rebots per partit –segon millor registre de la lliga-: una autèntica barbaritat. L’aportació de Moneke es complementa a la perfecció amb la de Bako: 14,7 de valoració, 11,8 punts, i 5,9 rebots per partit, configurant d’aquesta manera un joc interior de luxe ofensivament i defensivament. A banda del bàsquet que porten a dins, la intimidació i el poder físic que implementen sobre la pista aquests dos jugadors es noten al davant i especialment al darrere, així que la seva importància és destacada als dos cantons, unes característiques difícils de trobar o d’assolir en equips que no competeixen a Eurolliga.
La irrupció de Yankuba Sima
I tanquem la secció de múscul a l’interior amb la torre de Girona, Yankuba Sima. El pivot, format al Santa Eugènia, al Sant Josep de Badalona, a la Canarias Basketball Academy i a les universitats de Saint John i Oklahoma, s’ha assentat definitivament a Manresa després de fitxar pel conjunt bagenc el 2018 i el 2019, i ser cedit el 2020 perquè no tenia continuïtat. La prova definitiva va ser el debut amb la selecció espanyola, a les “finestres FIBA” del passat novembre, a la fase de classificació per al Mundial 2023. El jugador de vint-i-cinc anys registra 8,1 de valoració, 4,4 rebots i 6,7 punts per partit a la Lliga Endesa aquesta temporada, signant algunes grans actuacions com la de la jornada 3 contra el Betis (22 de valoració, 14 punts i 8 rebots).
Dinamita a l’exterior: Thomasson i Francisco
Si necessites bogeria, alegria, si vols trencar el partit, si has de recórrer a la creativitat, aquests dos són els teus homes. Van per lliure, estan bojos en el bon sentit. Atreviment i talent en estat pur. Si tenen el dia, veuen l’anella com una piscina de gran. Aquest tipus de jugadors amb un alt índex de creativitat solen ser capaços del millor i del pitjor, i això implica una sèrie d’aspectes negatius com irregularitat en l’anotació o pilotes perdudes: els dos registren més de dues pèrdues per partit. No obstant això, i com veurem, amb tot el que aporten, aquestes més de 4 pilotes perdudes que sumen entre els dos cada partit queden en anècdota.
El primer d’ells és Joe Thomasson. Amb 11,2 punts, 2,4 assistències, 3,1 rebots i 8,9 de valoració per partit, l’escorta-base d’Ohio és l’home en qui més confia Pedro Martínez –és el jugador amb més minuts acumulats– tot i ser el quart jugador que millors registres marca de la plantilla. Tanmateix, els intangibles i les qualitats d’aquest jugador que genera molt de joc tant per si mateix com pels companys el fan una peça imprescindible als esquemes de l’entrenador.
I, per descomptat, hem de parlar de “Paquito“, “Frenchi“, Sylvain Francisco, l’ànima de la festa. El base-escorta francès, amb una gran varietat de recursos quan té la bola a les mans, imprevisible, elèctric, explosiu i amb un tir exterior temible és d’aquells que se sent més a gust quan més complicat és el context, dels que gaudeix jugant i dels que fa gaudir veient-lo jugar. Aquesta temporada, Francisco està registrant 10,7 punts, 3,2 assistències, 9,1 de valoració i quasi 2 triples per partit.
Aquestes dues figures són les que marquen la diferència, les que et fan guanyar un partit perquè apareixen als moments clau. Són ells els que volen la bola quan més crema a les mans. Jugadors que no tenen sostre. Per entendre-ho tot una mica, cal mencionar algunes de les grans actuacions d’aquests jugadors aquesta temporada. 24, 28, 25 i 27 punts són els millors registres de “Frenchi“, col·locant-li 6 triples a l’Andorra i guanyant pràcticament ell sol al Barça al Palau; Thomasson, 23, 19, 18 i 19 punts són les seves millors marques. Se’n recorda algú de les pilotes perdudes que parlàvem abans?
Si ets el rival del Manresa, no has de subestimar els següents elements
Elias Valtonen: 7,2 punts, 43% en tirs de tres punts, 1,9 assistències i 5,5 de valoració de mitjana per partit. Jugador d’equip, però val més no deixar-lo sol i que agafi confiança. Pot convertir-se en un franctirador d’elit d’un moment a l’altre.
Luke Maye: ala-pivot amb aspectes molt similars als de Valtonen. Facilitat pel “catch-and-shoot” i si té espai mínim per llençar, no s’ho pensarà dues vegades. Si té el dia, encerta 2-3 triples fàcilment. 6,6 punts de mitjana per partit, d’aquells jugadors que dinamita els partits des de la línia de 3 punts.
Rafa Martínez: el veterà, el capità. No necessita carta de presentació. Juga 6 minuts per partit, així i tot quan surt val més tenir-lo vigilat. Franctirador pur, a la primera jornada va colar tres triples al Saragossa i a la jornada 17 dos al Madrid. Sí que és veritat que la seva veterania el limita en segons quines facetes del joc, tanmateix el tir, el canell, és com anar en bicicleta: mai es perd. Els números enganyen.
La (re) incorporació de Vaulet
El complement perfecte, la peça que potser faltava per acabar de configurar una plantilla perfectament equilibrada. Sobretot després de la baixa per lesió de Guillem Jou, a qui desitgem una bona i ràpida recuperació. Recordem que Juampi Vaulet té un recent passat manresà (arriba el 2019 provinent del Peñarol argentí), aquest estiu va marxar a l’AEK d’Atenes i el passat 21 de desembre va certificar el seu retorn a la capital del Bages. Fa uns dies complia un més des de la seva arribada, però ja està bastant integrat amb el sistema de joc de Martínez -amb qui ha crescut més com a jugador-.
Vaulet és un jugador polivalent, d’equip, adaptable pràcticament a qualsevol sistema de joc i intel·ligent, coneixedor de les seves virtuts i sabedor de quines i en quin moment les ha de fer servir. Amb capacitat anotadora i rebotejadora, tot i que irregular, estadísticament no és el més destacat –almenys fins al moment-, així i tot aporta moltes coses que no surten a l’estadística: defensa, lideratge, moviment sense pilota i ajudes ofensives i defensives als companys, entre d’altres. Entre tant de talent ofensiu a les posicions exteriors (escorta i aler especialment), Vaulet suposa l’equilibri i una peça clau en determinats moments.
Factor Congost
Aquests jugadors compten, a més, amb dues grans ajudes extres: l’entrenador i el seu staff tècnic, els que han convertit aquest grup de jugadors en un veritable equip. Els líders des de la banqueta, que mereixen un article a part per l’enorme feina que estan fent –pròximament publicarem una peça parlant-ne de l’estil de bàsquet que tan bé els està anant fins al moment-; i, naturalment, l’afició manresana.
Al Nou Congost, el Manresa només ha perdut dos partits aquesta temporada: contra el València a la jornada 2 i contra el Reial Madrid –per un ajustat 87-92- a la jornada 17. La grada d’animació comença sempre la festa i la resta d’aficionats segueix el ritme. Animant quan ataca l’equip, celebrant cada cistella com si fos literalment la guanyadora, esperonant l’equip als moments difícils, convertint-se en un jugador més quan defensa l’equip, fent molt de soroll i celebrant l’error del rival i la bona defensa de l’equip. Com a rival, és molt complicat jugar en ambients com aquest. L’afició és el sisè jugador, és un gran plus per a l’equip i pels jugadors.
Porto 13 anys jugant a básquet i ja fa 3 anys que sóc entrenador (tinc el nivell 1). La meva passió pel bàsquet es malaltissa i s'ha convertit en una cosa imprescindible en la meva vida. El fet de ser jugador i entrenador a la vegada em permet veure i gaudir el bàsquet des de diferents punts de vista i fa aquesta experiència més enriquidora encara. Aquesta passió es un dels principals motius pels quals em vaig llançar a estudiar periodisme, que contempla una branca esportiva a la qual m'agradaria dedicar-m'hi. Sempre que pugui, m'hi mantindre lligat a aquest esport
